• Capella
  • cerimonia
  • Diumenge_de_Rams
  • Esglesia_interior_vista_general
  • Frontis_2
  • Imatges
  • Vitrall_S_Pere

Història de l'església
• Col·locació de la primera pedra i inici de les obres el dia 29 de juny de 1792.
• En el segon diumenge del mes d'octubre de 1796 es comença el culte en l'església inacabada.
• El 14 d'abril de 1805 es reemprenen les obres fins el 1807, que es tornen a interrompre.
• El 1817 es reemprenen altra vegada les obres, i dos anys després, al 1819, acaben l'anomenada "obra vella".
• El 1839 es construeix l'Altar Major, amb la mateixa mesa de l'altar actual.
• Del 1853 al 1857 es realitza una part del projecte de l'arquitecte Martí Sureda, és a dir, l'esglèsia de nivell més elevat, anomenada "obra nova", la qual no s'acaba.
• El 1936 l'església és devastada, i serveix com a mercat i magatzems públics.
• El 1941 es pinta l'interior de la nau.
• El 1950 es construeix l'Altar Major, amb la mateixa mesa anterior.
• Del 1959 al 1963 es fan les tres voltes de "l'obra nova", i es posa un paviment nou.
• El 1980 es fa tot el teulat de "l'obra nova".
• Del 1992 al 1993, celebrant el bicentenari de l'Església es fa la primera fase de remodelació: tots els altres teulats, façanes laterals i es dóna un acabat digne a la façana principal.
• El 1995 es fa la segona fase, que consisteix en la remodelació de tot l'interior.
•El 8 d'abril de 1995 es dedica el nou Altar.



Rectors de Roses


Andreu de Soler ...1329... Jaume Jaumejoan 1774-1776
Joan Boïgues ...1432... Salvador de Carles(*)
Antoni Guerau ...1436... Miquel Domènech 1776-1790
Jaume Almar ...1444... Jaume Dilmer 1790-1814
Bernat Eres ...1474... Gregori Voisin(*)
Pere Fèlix ..1508-1514.. Abdó Porcalla(*)
Joan Prim ...1566... Marian Balari(*)
Francesc Batlle 1566-1568 Joan Aulet(*)
Antoni Gil Ribes 1568-1573 Ramon Azemar 1815-1828
LLàtzer Valls(*) Pere Savalls(*)
Esteve Pujol 1573-1588 Jaume Gorgot 1829-1858
Antoni Alsina 1588-1605 Joan Ferrer(*)
Jeroni Ponsich 1605-1615 Jaume Serra(*)
Pau de Lavall 1615-1630 Esteve Carreras 1859-1871
Josep Torrell 1631-1646 Salvi Sastre 1872-1881
Josep Cols 1646-1666 Narcís Frigola 1881-1883
Miquel Mas(*) Josep Vidal 1883-1887
Josep Benaset 1660-1662 Gustau Giler 1889-1897
Francesc Sicart 1662-1667 Bonaventura Frigola(*)
Jeroni Atxer 1666-1696 Joan Ordeix 1897-1925
Joan Poch 1696-1725 Francesc Fontclara 1927-1936
Miquel Termes(*) Carles Feliu 1939-1968
Fèlix Badrinas(*) Andreu Gibert 1968-1970
Joan Cisterna 1726-1749 Delfí Massot 1970-1974
Marc Bertrana 1749-1773 Joan Riu 1974-2009
Jaume Pujolar(*) Josep Gispert Molinas 2009-2015
Mn. Josep Puig Bofill 2015-

(*) Èconoms o rectors provisionals.

Les viccissituts de la seva construcció, entre 1792 i 1864, permeten comprendre perqué espera el seu acabament.
CONSTRUCCIÓ DEL TEMPLE ACTUAL

Prengué la iniciativa d'edificar un nou temple parroquial, l'actual, el rector Jaume Dilmer, que prengué possesió del càrrec en 1790. Trobà recolzament en el poble, que havia d'acudir a celebrar les solemnitats en un lloc distant de la vila, i en l'estament militar, pel qual havia de ser un destorb l'entrada de gent a la ciutadella.
No va caldre comprar el terreny per a l'església i el cementiri; en feren donació gratuïta els esposos Pere i Caterina Badia. En testimoni de gratitud foren inhumats dins del temple. Algú profanà les tombes durant la revolta de 1936, i més tardhan estat recobertes en renovar-se el paviment. Cada any se celebren, d'acord amb un rescripte de la congregació romana del Concili, sufragis especials per aquest matrimoni.
La primera pedra la posà, el dia de Sant Pere de l'any 1792, el bisbe Tomàs de Lorenzana. Heus ací la transcripció literal de l'acta, procedent d'un llibre de confirmació de la parròquia:

"Habentse dignat lo illm. y Sr. bisbe de Gerona Dn. Thomas de Lorenzana y Butron venir a esta vila, posà la primera pedra en la nova Iglesia en lo territori nomenat Bolnau, cerca la riera dels Ginjolers nomenada, cerca lo centro de la vila de Rosas, y en mig la colassa que correspon tras lo altar major, acompañat del clero y ajuntament de dita vila, essent lo cap de aquest Agustí Joher, batlle, y de aquell Jaume Dilmer, rector, qual pedra se posà lo die de St. Pere, 29 juny 1792".

De la primera etapa de construcció ho ignorem gairebé tot; l'arquitecte, els comptes i la part que s'arribà a edificar. No pugué progressar molt l'obra, perquè dos anys després de començada, durant la Guerra Gran amb França, la vila sofrí un dur setge.

Pel gener de 1795 un bombardeig francès deixava inservible el temple del monestir. El culte començà a celebrar-se a l'església nova el diumenge dia 2d'octubre de 1796, amb el trasllat del sagrament de l'Eucaristia des de l'església del monestir, i amb el baptisme d'un moro d'Alger d'uns trenta anys, de nom Cazi, que va prendre el nom d'Antoni i el cognom de Porta, que era el del seu padrí, el coronel governador de la plaça militar. Al cementiri annexe s'hi començà a enterrar en 1794, a fi de poder desafectar el cementiri situat prop de la ciutadella. Dues campanes que restaven al monestir es traslladaren a la parròquia el 1798.
ETAPA 1805 - 1807

Un "Libro de cuentas y razón de la fábrica de la iglesia de la villade Rosas" conserva els comptes detallats de l'etapa de construcció de 1805 a 1819.

El 14 d'abril de 1805, els veïns, reunits a l'església, van decidir continuar la construcció. Elegiren per junta directiva el rector, Jaume Dilmer, Rafael Mairó, contralor d'artilleria, en representació dels militars, Francesc Berta en representació dels pagesos i Josep Romanyach, patró, com a portaveu de la gent del mar. L'ofici de tresorer recaigué en Jacint Morales, capellà del castell de la Trinitat, que composà el llibre que acabem de referir.
Es demanaren donatius en metàlic per adquirir allò que no es produïa al poble, com fusta, rajols i teules. El total reunit durant els anys 1805, 1806 i 1807 fou de 624 duros tres pessetes. L'abat d'Amer contribuí amb 53 duros; Francesc Coll, pagès, amb 24, els altres màxims contribuents, amb 16 duros cada un, foren Domènec Costei, pagès, Pau Arola, comerciant, Josep Romanyac, Llorenç Palau, Joan Trull, patrons, i Jaume Dilmer i Jacint Morales, eclesiàstics.

Una bona font d'ingressos venia del peix, bé pescant en diumenge, bé donant a l'obra les multes imposades a pescadors que no observaven els reglaments, bé per donatiu del gremi; entre 1805 i 1807 aportaren 783 duros dues pessetes.

A través de postulació per les cases, bacins de l'església, suscripcions, blat i vi recollit per les cases i multes imposades o arbitris cedits per l'ajuntament ingressà durant el mateix període la major contribució, de 1.906 duros dues pessetes. Alguns veïns ajudaren tenint a dispesa a casa seva els paletes.
Les despeses dels anys 1805 - 1807 pujaren a 3.336 duros tres pessetes. Francesc Soriano, autor dels plànols de l'obra, cobrà 16 duros. Dirigia les obres com a mestre major Llorenç Duran, que cobrava 12 duros al mes; un paleta treballava a raó de pesseta i mitja el jornal, i un peó, a 2 pessetes diàries; probablement els paletes rebien una part de retribució en espècie.

Igual com hem assenyalat a propòsit de la primera etapa, tampoc de la segona es pot precisar quina part de l'edifici es pugué dur a terme.

ETAPA 1817-1819

Els caps de família del poble, convocats a l'església el 25 de maig de 1817, acordaren reemprendre les obres, cedir a benefici d'elles els préstecs fets a l'estat durant els anys 1814 - 1815 i tornar a prendre com a tresorer Jacint Morales. Es recolliren 624 duros de donatius en metàl.lic, 383 duros de la pesca, i 304 duros entre almoines i donatius de blat, vi i oli.

Les despeses enregistrades ara sumen 1.343 duros. Dirigia l'obra el mestre major Pere Antoni Sanés. Els rajols es pagaven a set rals el cent, les teules, a 18 pessetes el cent, i els jornals, a set rals. Els comptes, no assenyalen la part de l'obra que es féu durant el període, tot i que les despeses en fusta i teules indiquen que es cobririen algunes voltes. Es fa referència en elles a la "media naranja" que és la cúpula. Igualment es feren cornisses, que eren emmotllades amb guix. Degueren instal.lar-se unes estàtues d'evangelistes, si bé els comptes només anoten el que costaren els ferros per sostenir-les i les corones, que eren de fusta. Tot plegat constituí la part d'església que avui presenta el nivell més baix, anomenada correntment 1' "obra vella".

L'altar major es construí en 1839, segons plànols de Pere Quadres, escultor de Vic. La decoració era de columnes i gerros, obra de Gabriel Jordà, de Figueres, i incloïa un sagrari de fusta, que daurà Joan Barril.



L'OBRA NOVA: 1853 - 1864

S'edificà durant aquesta etapa la part de nau que té el nivell del sòl més enlairat i l façana. Per quin motiu es troba un desnivell d'1 '20 metres entre l'obra vella i l'obra nova de l'església, és una incògnita que hipòtesis enginyoses no han aconseguit de resoldre.
Les obres s'emprengueren per gestions de l'ajuntament i la parròquia, en base a unes subvencions que concedia l'Estat per a la restauració d'esglésies. Signà el pressupost en 1853 Martí Sureda i Deulovol (1822 - 1890), arquitecte provincial. El projecte que presentà preveia l'allargament de la nau i la construcció de la façana principal, flanquejada per dos airosos campanars. Aprovà el projecte, com era prescrit, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. La previsió de despeses era de 312.543 reals de billó, compresa l'obra de fusteria, ferreria, vidrieria, pintura i fins el treball d'escultura de dues estàtues de terra cuita a la façana i d'una creu flanquejada per àngles entre els campanars; la vila n'aportaria una tercera part per mitjà del carreteig dels materials fins a peu d'obra. Per donar continuïtat a l'edifici proposava Sureda d'enderrocar les voltes i cobertes del presbiteri i creuer, i refer-les a l'altura exigida per la façana, detall que no es posà en pràctica.

En total l'estat abonà, entre 1859 i 1864 un total de 163.256 reals; les despeses pujaren a 179.256 reals, amb un dèficit de 16.000. Ja en 1863 s'enregistraven dificultats per a la continuació dels treballs, a causa de la negativa dels veïns a efectuar el carreteig de rajols i pedres, i sembla que aquest fou el motiu que es deixès inacabat el projecte. No s'arribaren a cobrir les naus laterals d'aquesta part, que restaren tapiades i serviren de magatzems.

Dins del temple hom trobava, a més de l'altar major, dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu, quatre altars. Els de la dreta eren el de Sant Sebastià i el de la Mare de Déu del Roser, aquest decorat amb pintures que representaven els misteris del Rosari. A l'esquerra hi havia l'altar de Sant Pere i el de la Mare de Déu del Carme.

RESTAURACIÓ DESPRÉS DE 1939

Durant la guerra civil hom destrossà els altars i les imatges. Es perderen també tres calzes, dos copons, una custòdia, una vera-creu i dos canelobres, tot de plata. Una part del temple es destinà a mercat i l'altra, a taller cooperatiu de fusteria; al costat del mur nord s'hi construí un refugi pels bombardeigs.
La restitució del temple al culte es féu gradualment. Les mateixes tropes nacionals, en 1939, bastiren un altar provisional i pintaren l'interior de l'església. Fins al 1959 l'obra nova continuà com havia estat deixada després de 1863, sense voltes, amb un senzill teulat a vol de garsa a la nau central, i tapiades les naus laterals. La construcció de les voltes i pavimentació es dugué a terme entre 1959 i 1960, per mitjà d'una subvenció del Ministerio de Educación Nacional, que pujà a un milió de pessetes; la gestionà l'arquitecte del patrimoni nacional Alejandro Ferrant. Juli Rosa, arquitecte figuerenc, fou l'autor del projecte; cooperaren a la construcció les empreses Fina, de Girona, per la volta central, i Jaume Coll, de sobrenom Glaudis, per les voltes laterals. Encara el 1980 es renovà la major part dels teulats, per un import superior als tres milions de pessetes.

Al solar de l'antic cementiri es construí el 1960 una nova rectoria. La vella havia estat venuda en 1926. Una remodelació, duta a terme en 1974, reservà el primer pis com a vivenda, i destinà els baixos a locals de catequesi i esplai.


Bibliografia: Santa Maria de Roses
Josep Mª Marquès (1992)